=> Versión en castellano (al final del texto catalán)
[Entrada número 213 / 216]
El mot enamorar-se té la seva arrel a la paraula amor, però crec que no vol dir el mateix. Per entendre'ns, es diu que l'amor més pur és l'amor de mare i em sembla prou clar que una mare estima els seus fills, en canvi, en general no n'està enamorada. Suposo que hi esteu d'acord. D'altra banda amar i estimar sí que són sinònims, volen dir el mateix, i quan ens enamorem d'algú li diem "t'estimo"... Em sembla que així no anem bé.
Crec que en general a la nostra societat occidental confonem l'enamorament amb l'amor i l'amor amb el sexe confusió que he vist reflectida a les definicions dels diccionaris de la llengua. De les diferencies entre l'amor i el sexe n'he parlat diverses vegades. El sexe és un instint del que en gaudim molts animals, especialment els mamífers, i crec que la característica més singular de l'humà és el seu estat de zel permanent, ja que sempre està en condicions per a la pràctica sexual.
Molts dels textos que he trobat parlant d'enamorament, usen la paraula amor com a sinònim, i em sembla erroni. L'enamorament és una passió, és a dir, una afecció o modificació del nostre estat psíquic caracteritzada per una polarització tan gran de l'afectivitat en un únic sentiment que deixa afeblides i fins i tot anul·lades la capacitat de judici i la voluntat.
L'enamorament, produït per una sèrie de canvis químics i psicològics en el nostre cos, que organitza la personalitat amb l'única finalitat d'obtenir l'objecte que el nodreix, l'ésser estimat. Els enamorats es veuen arrossegats i dominats per ell. No poden deixar de pensar en aquesta persona ni concentrar-se en una altra cosa, encara que ho intentin. Es canvia de forma de pensar. Si cal, tot es justifica, el cor anul·la la raó, tot s'hi val si és per poder estar amb aquesta persona, no se suporta la seva absència, se'l vol tenir a tota costa. Els psicòlegs apunten que la eufòria que es produeix quan estem amb aquella persona és purament química, és el fruit d'una substancia del nostre cervell denominada feniletilamina que obliga la secreció de la dopamina o de la norepinefrina, que té uns efectes que s'assemblen als de les "amfetamines".Això acostuma a ser un autoengany i en conseqüència un engany per a l’altre. Si a més hi afegim que l’enamorament és quelcom que no requereix cap altre cura que aquella que prové de l’atzar, i li afegim una sobrevaloració de la persona estimada, de la qual esperem, de forma irracional, que sigui la solució definitiva dels nostres problemes, entendrem la facilitat amb la qual responsabilitzem l’enamorament de les típiques conseqüències tràgiques. Viscut així, l’enamorament no deixa de ser un episodi temporal d’alienació en el qual el ser estimat és amo i senyor dels nostres pensaments, però deixa de ser-ho amb la convivència, quan va sorgint tot allò que havíem amagat de nosaltres mateixos i l’evidència que "l’altre" no és la solució definitiva als nostres problemes. Tanmateix, si aquest "desig de conèixer" la persona que ens atrau per qualsevol motiu, lluny de bloquejar-lo amb la resta dels nostres desigs, sabéssim mantenir-lo —amb els alts i baixos propis de tot intercanvi d’informació—, l’enamorament podria ser renovat constantment, evitant d'acabar en aquest trist amor-resignació que és tan freqüent. Aquest final d'amor-resignació es produeix amb els anys i per això no sol ser experimetant l'adolescent, però, desgraciadament, moltes vegades el pot veure en els seus propis pares.
En l'amor no hi ha voluntat de possessió com en l'enamorament, sinó desitjos de donar i compartir. Desitjos que es projecten àmpliament en el temps, dins d'un projecte comú amb la persona estimada. És un sentiment que canvia el rancor per perdó, la gelosia per confiança plena, la rivalitat per col·laboració, la intolerància per comprensió, l'egoisme per generositat. L'amor és donar-se sense esperar res a canvi. L'amor és recolzament incondicional.
Generalment l'amor sorgeix de l'enamorament. La relació es va transformant poc a poc i, segons s'atenua l'apassionament inicial, va augmentant l'amor progressivament. En altres casos passa el contrari: la relació comença per l'amor que es té a una persona i gairebé sense adonar-nos descobrim que n'estem enamorats. Moltes vegades l'enamorament passa, l'amor queda.L'enamorament sense amor no té consistència i està abocat al fracàs. L'amor sense enamorament si la té i pot mantenir una relació satisfactòria per als dos. Si hi ha amor i enamorament, la relació és perfecta.
Ell i jo vam començar amb pur sexe i, com diuen, el frec fa l'afecte (el roce hace el cariño), d'aquí, intentant forjar una amistat, en vaig acabar profundament enamorat... I encara n'estic ja que no puc deixar de pensar-hi i no puc concentrar-me en cap altra cosa encara que ho intenti. I ho estic intentant, estic intentant deixar de pensar-hi, deixar d'estar-ne totalment pendent, però no me'n surto... Això no és amor, això és una passió boja, és l'enamorament més gran de la meva vida. Quant de temps ha de passar perquè deixi d'estar-ne tan enamorat? No dieu que el temps tot ho cura?
Una abraçada.
Tot passa i tot queda (Todo pasa i todo queda)
La palabra enamorarse tiene su raíz en la palabra amor, pero creo que no quiere decir lo mismo. Para entendernos, se dice que el amor más puro es el amor de madre y me parece bastante claro que una madre ama a sus hijos, en cambio, en general no está enamorada de ellos. Supongo que estáis de acuerdo en eso. Por otra parte amar y querer sí que son sinónimos, quieren decir lo mismo, y cuando nos enamoramos de alguien le decimos "te quiero"... Me parece que así no vamos bien.
Creo que en general en nuestra sociedad occidental confundimos el enamoramiento con el amor y el amor con el sexo confusión que he visto reflejada en las definiciones de los diccionarios de la lengua. De las diferencias entre el amor y el sexo he hablado varias veces. El sexo es un instinto del que disfrutamos muchos animales, especialmente los mamíferos, y creo que la característica más singular del humano es su estado de celo permanente, ya que siempre está en condiciones para la práctica sexual.
Muchos de los textos que he encontrado hablando de enamoramiento, usan la palabra amor como sinónimo, y me parece erróneo. El enamoramiento es una pasión, es decir, una afección o modificación de nuestro estado psíquico caracterizada por una polarización tan grande de la afectividad en un único sentimiento que deja debilitadas e incluso anuladas la capacidad de juicio y la voluntad.
El enamoramiento, producido por una serie de cambios químicos y psicológicos en nuestro cuerpo, que organiza la personalidad con la única finalidad de obtener el objeto que lo nutre, el ser querido. Los enamorados se ven arrastrados y dominados por él. No pueden dejar de pensar en esa persona ni concentrarse en otra cosa, aunque lo intenten. Se cambia de forma de pensar. Si es necesario, todo se justifica, el corazón anula la razón, todo vale si es para poder estar con esa persona, no se soporta su ausencia, se le quiere tener a toda costa. Los psicólogos apuntan que la euforia que se produce cuando estamos con esa persona es puramente química, es el fruto de una sustancia de nuestro cerebro denominada feniletilamina que obliga la secreción de la dopamina o de la norepinefrina , que tiene unos efectos que se parecen a los de las "anfetaminas ".Esto suele ser un autoengaño y en consecuencia un engaño para el otro. Si además añadimos que el enamoramiento es algo que no requiere ningún otro cuidado que aquel que proviene del azar, y le añadimos una sobrevaloración de la persona amada, de la que esperamos, de forma irracional, que sea la solución definitiva de nuestros problemas, entenderemos la facilidad con la que responsabilizamos al enamoramiento de las típicas consecuencias trágicas. Vivido así, el enamoramiento no deja de ser un episodio temporal de enajenación en el que el ser amado es dueño y señor de nuestros pensamientos, pero deja de serlo con la convivencia, cuando va surgiendo todo lo que habíamos escondido de nosotros mismos y la evidencia que "el otro" no es la solución definitiva a nuestros problemas. Sin embargo, si este "deseo de conocer" a la persona que nos atrae por cualquier motivo, lejos de bloquearlo con el resto de nuestros deseos, supiéramos mantenerlo —con los altibajos propios de todo intercambio de información—, el enamoramiento podría ser renovado constantemente, evitando acabar así en ese triste amor-resignación que es tan frecuente. Ese final de amor-resignación se produce con los años y por eso no suele ser experimentado por el adolescente, pero, desgraciadamente, muchas veces lo puede ver en sus propios padres.
En el amor no hay voluntad de posesión como en el enamoramiento, sino deseos de dar y compartir. Deseos que se proyectan ampliamente en el tiempo, dentro de un proyecto común con la persona amada. Es un sentimiento que cambia el rencor por perdón, los celos por confianza plena, la rivalidad por colaboración, la intolerancia por comprensión, el egoísmo por generosidad. El amor es dar sin esperar nada a cambio. El amor es apoyo incondicional.
Generalmente el amor surge del enamoramiento. La relación se va transformando poco a poco y, según se atenúa el apasionamiento inicial, va aumentando el amor progresivamente. En otros casos ocurre lo contrario: la relación comienza por el amor que se tiene a una persona y casi sin darnos cuenta descubrimos que estamos enamorados. Muchas veces el enamoramiento pasa, el amor queda.El enamoramiento sin amor no tiene consistencia y está abocado al fracaso. El amor sin enamoramiento sí la tiene y puede mantener una relación satisfactoria para los dos. Si hay amor y enamoramiento, la relación es perfecta.
Él y yo empezamos con puro sexo y, como dicen, el roce hace el cariño, de ahí, intentando forjar una amistad, acabé profundamente enamorado de él... Y aún lo estoy ya que no puedo dejar de pensar en él y no puedo concentrarme en otra cosa aunque lo intente. Y lo estoy intentando, estoy intentando dejar de pensar en él, dejar de estar totalmente pendiente de él, pero no lo consigo... Esto no es amor, esto es una pasión loca, es el enamoramiento más grande de mi vida. ¿Cuánto tiempo debe pasar para que deje de estar tan enamorado? ¿No decís que el tiempo todo lo cura?
Un abrazo.
Proverbios y cantares
II
¿Para qué llamar caminos
a los surcos del azar?...
Todo el que camina anda,
como Jesús, sobre el mar.
XLIV
Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre la mar.
Antonio Machado
